Visita dels Carins

Del 18 al 25 de maig vam rebre a casa nostra a dos convidats molt especials: la Marieta i en Roger; els carins.

Ja des del primer moment vam veure com seria la tònica de la setmana: l'alegria i els crits de la Maria omplien la casa, i en Roger, el nostre mosso preferit, llevant-se el primer, organitzant l'esmorzar, rentant els plats... A més, vam recórrer gran part de Buenos Aires, mostrant als convidats els nostres llocs preferits, els més turístics, i descobrint-ne de nous...

Així, vam passejar per la fira de diumenge a San Telmo, vam entrar a la Casa Rosada, vam fer dia de parcs fins la Recoleta, vam desafiar el dengue a la Chacarita, vam assistir a un campionat d'Aikido, vam fer una excursió a Tigre, vam fer un amic alemany visitant la Boca, vam veure un espectacle de Tango i acrobàcies nocturn, vam provar el mate (no va tenir gaire èxit...) vamos, que no vam parar ni un moment... Els carins marcaven el ritme (accelerat) i la Marién i la Sílvia, sempre tres metres enrere, amb la llengua fora, intentant donar algunes dades informatives als excursionistes de davant...

I evidentment, 10 dies van donar per moltes anècdotes divertides i encara més, amb la Maria... Ella, que s'enamorava i batejava a cada gos abandonat i el vigilava quan creuava els carrers perquè no l'atropellessin... i en Roger, que cada vegada que sortia de casa carregava la motxilla de menjar, no fos cas que no en trobéssim (en una ciutat que a cada quadra hi ha un quiosco on comprar el que vulguis). Amb ells també vam passar el Sant Jordi i el galan Roger, ens va regalar un ram de roses vermelles.

La despedida també va ser sonada... i amenitzada per la nostra veïna amb seriosos problemes mentals: Ylda. Alhora que la Marién i la Sílvia ploraven fent adéu amb la mà, la gran Ylda va parar el taxi on havien entrat la Maria i en Roger, va abraçar a la Maria mentre cridava: la amo! la amamos a Maria!

I així van acabar uns dies de somni... Ens va costar fer-nos a la idea que els carins ja se n'havien anat, però hi ha alguna cosa d'ells que segueix aquí (a part del fuet....jiji). És la seva alegria i el record d'uns dies fantàstics junts...

Gràcies per tot carins!

Montevideo

Tot i que ja fa uns dies que vam visitar la capital d'Uruguay, ens disposem a actualitzar el blog i evidentment, comencem pel principi!

El 10, 11, 12 i 13 d'abril vam creuar el Río de la Plata per visitar Montevideo. Només de començar, però, ja la vam cagar. La Sílvia es va desentendre de tots els tràmits perquè el trasllat a Montevideo era el seu regal d'aniversari... La mànager Marién, doncs, es va encarregar de comprar els bitllets de barco amb Colonia Express, estan segura de que el trajecte era directe de Buenos Aires a Montevideo, NO passant per Colonia (tot i el nom de l'empresa...). Es veu que Colonia és una ciutat ben maca, parada obligatòria quan vas a Uruguay... Però nosaltres, convençudes que anàvem directe a Montevideo vam preferir aprofitar els pocs dies de "vacances" per estar a la capital.... Total, que evidentment, el vaixell parava a Colonia i a la porta d'aquest hi havia un autobus que ens portava a Montevideo... Per tant, Colonia es va quedar sense gaudir de la nostra presència... En una altra ocasió....

Tot i aquest petit error sense importància, Montevideo ens va sorprendre positivament. Podria ser una ciutat argentina, però té les seves diferències... És més tranquil·la, està encarada al rio de la Plata (no com Buenos Aires), fet que li dóna un aire més romàntic i agradable... Els uruguayos també són més tranquils i parlen amb la boca més tancada... Ah! I beuen molt més mate que els argentins.... gairebé tots van amb el mate i el termo a sota el braç pel carrer.

Quan vam arribar, vam anar a fer una volta pel passeig marítim, on es reuneixen tots els montevideanos (de totes classes socials) a pescar.... alguns amb canyes modernes i d'altres amb un fil de cuca lligat a un desodorant... Llavors van cumplir el somni constant de la Marién d'haver d'arribar al final del "rompeolas", tot ple a banda i banda de pescadors... A mesura que avançàvem el nostre camí, esquivant canyes, termos, carmanyoles, mates, peixos morts...els pescadors, que ens miraven com si no haguessin vist dos monxis en la seva vida, anaven prenent un aire més sinistre. La Sílvia anava a davant. La Marién darrere. No es deien res, només avançaven entre obstacles i mirades inquietants. De sobte, la Sílvia es va girar amb cara de circumstàncies i va dir: - Vols dir que cal arribar al final? - No.- va respondre ràpid la Marién. Van girar cua i van reprendre la tornada accelerant d'aquella manera dissimulada però que els peus et toquen al cul. - Sobretot vigila de no trepitjar cap canya, que aquí ens piquen- va dir la Sílvia. Instants després, la mateixa Sílvia empessegava amb una canya. Mirada furtiva del seu propietari. - Lo siento, lo siento.... Accelerament de la Marién, estirant la Sílvia, mentre es recuperava del traspiés i final de l'experiència al Bronx de Montevideo.

La resta del cap de setmana va transcorre més tranquil, entre passejades pel passeig marítim, visites a museus del carnaval guiades per motivats calvos, freakades cinematogràfiques d'un festival que vam trobar per casualitat, postes de sol impressionants, mercadillos d'antiguitats inacabables... Bé, tranquil fins un punt perquè al hostel no es podia dormir (la nostra habitació estava a pocs metres del bar i creiem que els treballadors desconeixen que la gent que està allà vol dormir). Això va fer que ens animéssim a viure la nit Montevideenca... i bé, molt bé...

Vam abandonar Montevideo amb una bona sensació, deixant una ciutat on a cada carrer hi ha alguna cosa dedicada a José Artigas (alliberador d'Uruguay), fet que va provocar les mil fotos de la Sílvia amb estàtues eqüestres del seu pare (no n'hi ha cap que es vegi bé).

El millor estava per venir.... El barco de tornada. Feia molt vent i la nostra barqueta de joguina, es movia a banda i banda, fins el punt que es veia l'aigua pujant per les finestres. La gent cridava, vomitava com desgraciats. La Marién es va agafar a la Sílvia amb cara de: vamos a morir. La Sílvia feia cops de cap a conseqüència de les pastilles contra el mareig i després de 1 hora i 10 minuts eterns vam arribar a casa: a Buenos Aires.

24 de marzo. Día de la memoria por la verdad y la justicia

A 33 anys de l'esclat de la dictadura argentina que va deixar més de 30.000 detinguts i desapareguts, el país es mobilitza cada 24 de març per reclamar justícia.

Heu vist quin esperit reinvindicatiu que tenim? Avui fa dos mesos que vam arribar a l'Argentina i, després de la ruta, fa 3 setmanes que estem a Buenos Aires (just les setmanes que fa que tenim el blog oblidat...) Durant aquest temps a la capital hem trobat pis (un departamento precioset al barri de Palermo), hem estat malaltes dins d'ell una setmana (cagarrines interminables), hem buscat i trobat cursos varis (des de fotografia en el cine fins a tango, passant per teatre i documental)....

Dissabte passat va ser l'aniversari de la Sílvia i per fi, les cagarrines ens van deixar sortir de casa i celebrar-ho com cal (sempre pendents de tenir un lavabo a prop)... Vam fer un sopar amb uns amics viejos que vam fer a la ruta i vam poder fer un brindis i bufar espelmes! La sorpresa del dia va ser l'arribada d'un ram de roses vermelles de l'altra banda de l'oceà dirigit a “Silvina Artigas”, i els múltiples regals i sorpreses que li tenia preparades la Marién.

I per fi va arribar el moment de solidaritzar-se amb la causa argentina. Ahir, dia 24 de març, aquí és festa. S'organitzen manifestacions per la memòria històrica i en contra del genocidi que va ser la dictadura argentina. Nosaltres ens vam plantar en plena Plaza de Mayo i vam participar a a manifestació “cual argentinas de pura cepa”. Ens va sorprendre, però, que hi hagués tanta queixa al govern actual, i no només pel que fa a memòria històrica sinó més aviat pels problemes econòmics d'ara. Vam observar el panorama i vam decidir sumar-nos al Partido Obrero (que era el que hi havia més joves i perquè no dir-ho...guapos). Vam caminar amb ells i cantar amb ells himnes que de seguida ens vam aprendre:

Abajo los tarifazos, abajo la impunidad
con los Kirschner algo pides y rebaja salarial,
No queremos al gobierno ni a la sociedad rural
porque son todos del palo, son del palo patronal.
Vení a luchar, para que exista,
una argentina que es obrera y socialista.
Vení a luchar, porque esto vale,
pa' que la crisis la paguen las patronales.

En Argentina, se escucha un grito
contra el gobierno y los Ojeros?????????
No más despidos, control obrero,
y que la crisis la paguen ellos.

Ens podeu imaginar a les dos cantant motivades enmig de banderes taronges i vermelles...
Doncs la vam cagar, evidentment. Avui, hem buscat per internet què deien de la manifestació que havíem presenciat i... no deien res. Perquè la manifestació important, la de la memòria històrica organitzada per les madres, la que nosaltres volíem anar, havia sigut 4 hores abans que arribéssim a la Plaza de Mayo... I nosaltres convençudíssimes que ens estàvem manifestant per la memòria, i resulta que no, que ens manifestàvem en contra del govern (que també està bé)!!!!

El Bolsón

La nostra última parada del viatge va ser la més hippie i relaxada. Vam anar a parar a un hostel anomenat El Pueblito, que era una mena de comuna hippie. Tanqueu els ulls i imagineu un hippie a la vostra ment... sí, aquest és en Marcel, el noi que juntament amb el guapo Julian porten el hostel. La relació amb la gent del hostel va ser una mica ambigua: des d'una llagasta que ens matava amb la mirada (això ens passa amb moltes argentines, i encara no sabem pq....precisament no som altes, primes i estirades com elles) a unes bessones pringuis que ens havíem trobat en un caixer automàtic a El Calafate, passant per una vasca que no sabem si era tonta o s'ho feia i un israelí amb cara d'assassí en sèrie... Una mica de tot...

La principal activitat que teníem planejada, i de fet, el motiu d'haver anat a El Bolsón era la fira d'artesans del dissabte... Tot un mes reprimint l'esperitat consumista per no haver de carregar més del compte, es va alliberar aquell dia... Paradetes i paradetes amb objectes preciosets a preus que ni de conya trobes a Catalunya... Ens vam comprar unes sandàlies, collarets, braçalets, el nostre primer mate (gotet amb el qual es pren el mate), vam veure cervesa artesanal, i ens vam camuflar amb els hippiperroflàuticos que feien espectacles i es revolcaven per allà.

L'endemà, que havia de ser el dia d'excursió Araceli Segarra va ploure. Però això no ens va pas aturar. Ens vam enfundar els impermeables i vinga, cap a la cabeza del indio i pel camí difícil. I tan difícil que ens vam quedar a la meitat... Hi havia dos opcions, o escalar una roca llisa o nedar pel riu... Lu primer impossible i lu segon, amb la pluja i la rasca, mandra. Comptant, a més, que estaven enfangades fins el coll de les múltiples baixades “a cul” (aquelles en què la posicio cul a terra es percep com a més segura) i relliscades en el recorregut. Per tant, vam tornar al hostel i vam passar una agradable vetllada jugant al TEG (el joc de la peli Kamchatka).

I això va ser el que va donar de si El Bolsón. Un poble entranyable, que ens ha deixat amb moltes ganes de tornar-hi i muntar la nostre vida allà com a artesanes! Falta trobar una artesania adequada a nosaltres, no depilar-nos mai més, no dutxar-nos en 2 setmanes, fen-se un parell de rastes i listo!

Ara, des de Buenos Aires, tota aquesta aventura queda lluny... El proper dia, les fotos del palacete que hem trobat!!!

San Carlos de Bariloche

La següent parada en el nostre superviatge ha estat La Región de los Lagos. El hostel estava a San Carlos de Bariloche, capital argentina de l'esquí, evidentement no a l'estiu (a la ciutat no hi havia ni Déu), i des d'allà vam anar recorrennt part de la regió.

Després d'atabalar-nos amb les trescentes excursions que es podien fer vam decidir comprar (sí, no ens va quedar més remei) una excursió organitzada a San Martín de los Andes por Siete Lagos. I va estar prou bé. Vale, era una putada tenir només deu minuts a cada parada per fer fotos, però el guiagorditoambcamisasalmón que ens portava ens va explicar tota la historia de la regió. Si a això hi sumem tres iaietes (perfil madre de la Plaza de Mayo) que s'indignaven amb tot el que els espanyols havien fet en aquelles terres, que el paisatge era molt maco i que San Martin de los Andes és un poblet encantador, la valoració final és molt bona. Bé, ara estem pensant que la furgoneta es podria dir monxitravel: a part de les tres iaietes, el guiagorditoambcamisasalmón, i nosaltres, (espanyoles que haviem invadit les terres) teníem una porteña pija que en preguntar per un treking d'alt risc a la muntanya lu únic que se li va acudir preguntar va ser: se necesitará bolsa (sac) de dormir? I només ens demanava que li féssim fotos amb poses sexis. Una parella de quinquis amb ulleres de sol i malcarats que es morrejaven a cada lago. Una mare i dos filles lletges rematades que reien com hienes desbocades, prenien apunts i només preguntaven: qué río es este? I per últim un matrimoni de bocagrans, clavats, que semblaven germans, ella embarassada i amb certs problemes de pronunciació! En companyia d'aquesta gent vam passar el nostre primer dia!

Bariloche en general és un poblet acollidor, pijet, envoltat a una banda per un llac, el Nahuel Huapi, i a l'altra per una cadena de muntanyes, on hem vist les millors postes de sol. Perquè des del nostrre Hostel teníem unes vistes privilegiades. I va ser en aquest on ens van passar les coses més divertides i surrealistes... Primer de tot, perquè vam fer el nostre primer grupillu d'amics (els de l'excursió no compten clar). Érem: dos francesos, dos argentins del nort bastant primaris però adorables, una xina que va resultar ser tailandesa i que era la més argentina de tots (a qui anomenaven Mitsubishi), dos porteños treintañeros (un igual que l'Eduard Fernández, l'altre que en Santiago Fillol, pels que el coneixen) i els del hostel... Després de valorar-ho uns minuts, creiem que no és gaire adequat publicar aquesta informació aquí, però per qui s'hagi quedat amb les ganes, la pot demanar i exclusivament li cedirem....

La resta de dies van transcorre entre: excursió diürna i sopar nocturn al hostel amb els amiguets. Lago Gutiérrez amb cascada del Duende, Bosque de Arrayanes i circuito chico amb baño al lago Nahuel Huapi inclòs van ser les estupendes excursions. Val a dir, que el nostre esperit Araceli Segarra de El Chaltén va minvar i aquests recorreguts eren més aadequats a les nostres possibilitats. I a les nits una nit pollo a la francesa, un altra bifitos a la Santafetesa i una altra pollo a la tailandesa acompanyat de amanida mediterrània i crema catalana (feta per nosaltres, fatal).

L'última nit vam sortir de festa i vam seguir gaudint de la fauna nocturna argentina...
Bariloche ha estat la parada més llarga del nostre recorregut (6 nits) i encara ens han quedat moltes coses per fer que pintaven xules. Per tant, s'hi haurà de tornar...

El Chaltén

El Chaltén torna a ser un poble creat pel turisme però res a veure amb El Calafate pq el tipus de turisme és molt diferent. Aquí la gent hi vé a fer trekking i nosaltres no anàvem a ser menys!

Des de El Calafate ja ens van desanimar (un noi de Saragossa entre en Rafa de Ventdelplà i Unax Ugalde amb gordet i zero “sex-appeal”) dient que portava una setmana plovent, que no es podien gaudir les excursions i que el temps seguiria així una setmana més... Però l'ex vampiro (l'home del hostel que no tenia ullals, el que aixecava els dits fent OK cada moment) ens va animar a no rendir-nos en la nostra empresa...

Vam arribar a El Chaltén i efectivament estava plovent. El noi de l'alberg també ens va dir: - va a seguir lloviendo unos tres días más (just el temps que hi estaríem nosaltres)... Però ja sabeu que no se'ns resisteix ni el temps i a l'endemà, quan vam començar la primera excursió al Lago Torres el cel s'anava obrint al nostre pas... En sèrio, en poques hores la pluja va parar i fotia un sol que estellava les pedres!

Evidentment, l'excursió va començar amb un dels nostres catifets de parres... Anàvem perdudes pel poble (té 2 carrers) i vam pregunntar a un home on era la Calle 8. Evidentment, ell no sabia on era i ens va dir que tiréssim pel carrer d'allà davant que ja trobaríem el sendero... Nosaltres el vam mirar amb cara de pollitos mojados (encara plovia) dubtosos però la Sílvia el va encarrilar decidida. Dos metres darrere més tard (com sempre) la Marién la va seguir però de seguida es va veure frenada per una força extranya:
- Sílvia, què és això?
- El què? - va respondre sense enterar-se de res.
- Tia, el quitrà del terra que se'ns està enganxant!
- Què? - mirant el cel, seguint no enterant-se de res.
- Surt d'aquí!!!!- li va dir des de la vorera, fregant-se les soles enquitranades.
- Ai!

Un quart d'hora més tard (amb les sabates pesant 1 quilo més) vam poder seguir la nostra travessia i ens va sorprendre que el quitrà s'anés desprenent sol, igual que s'havia enganxat. La resta us ho podeu imaginar: pedruscos per escalar, troncs per esquivar, basses per caure-hi a dins, rius per travessar a salts descordinats... Una odissea que no va poder culminar. A pocs metres del final, hi havia un riu que amb les pluges d'aquells dies estava desbordat i l'única manera de creuar-lo era mullant-nos fins els genolls. Ho vam deixar córrer.

Però l'Araceli Segarra que portem dins es va començar a encendre i el dia següent vam fer la ruta llarga: la laguna de los tres davant del cim més alt de la zona, el Fitz Roy. Els tehuelches (antics pobladors indígenes de la zona) creien que era un volcà pq té tota l'estona un núvol enganxat al cim que no deixa veure'l complet i es pensaven que era fum de la lava (aquest és l'apunt cultural d'avui).

Total, que després de 4 hores de camí amb pedruscos per escalar, troncs per esquivar, basses per caure-hi a dins, rius per travessar a salts descordinats... vam disposar-nos a pujar lúltima pujada. La Sílvia va fracassar a la meitat. La Marién va pujar fins a dalt com una campiona. Però aquest fet va marcar el camí de tornada... La Marién moria a cada pas i la Sílvia també....

Resultat: genolls botits, cames adolorides, peus embutllofats que avui, tres dies després encara es mantenen... Però una satisfacció d'alpinistes mai vista. El paisatge era preciós i tal i com ens va dir el noi de l'oficina de turisme així és la patagònia: rius i boscos, estepa i pedres, tot de contrastos en poc espai.

Altra vegada hi ha hagut un canvi de plans... Des de el Chaltén no hi havia busos per seguir la ruta cap al nord (estaven plens fins 4 dies després). Per tant hem hagut de deixar la Ruta 40, tirar enrera a El Calafate i des d'allà (passant un altre nit a casa l'ex-vampiro, feliç de retrobar-nos) agafar un omnibus de 30 hores fins a San Carlos de Bariloche.

Esperem recuperar-nos i seguir les notres escalades a la zona que en diuen la Suïssa Argentina...

El Calafate - Perito Moreno

El dissabte vam arribar a El Calafate i de seguida vam veure l'ambient de festa que es respirava... I és que, hem pogut comprovar la floreta al cul que tenim: aquest finde coincidia just amb la festa del poble... I tot i existir pel turisme, té una festa molt popular on s'hi reuneix tota la joventut dels voltants.

Arribem al hostel que havíem reservat i.... no hi havia reserva! Ens vam jinyar una mica pq hi havia molta gent i ens van dir que tot estava molt ple, però just al costat del hostel n'hi havia un altre que li sobrava una llitera! I va resultar ser un home encantador que, tot i tenir el hostel una mica brutuiot, s'emocionava (aixecant els dits en senyal d'OK) cada cop que li explicàvem qualsevol cosa que havíem fet... Us podeu imaginar lo que ha donat de sí el gest!

Després ens vam trobar amb els nostres amics (els del cotxe de Puerto Madryn) i vam decidir fer el Perito Moreno amb ells en cotxe! O sigui que ens vam estalviar una altra vegada un pastón en excursions... Però l'amistat començava a ser cada cop més intensa i vam anar junts al concert d'aquella nit: “Versuit” en vivo y en directo! Llàstima del cansament, que ens va fer anar a dormir mitja hora després... A dormir amb camiseta d'estiu, pq tot i els pocs graus que feia a fora, a l'habitació del hostel s'hi estava com en un forn, on hi havia una gavatxa que parla en francès (clar) durant tota la nit....

A l'endemà a les 9 cap al Perito! A les 11 el vam visualitzar per primera vegada... La Marién nerviosa. La Sílvia plorant. I els Beibis (els nostres nous amics) enfadats per la pluja i fent-se fotos por doquier. Per poder veure l'enorme glaciar hi ha unes passarel·les que vas veient diferents alçades i diferents costats... Vam fer la bannda sud i ens vam frustrar bastant, no per les impressionants imatges i sons (el gel quan es trenca fa un soroll brutal, com un rugir d'animal que ressona per entre els picos de les muntanyes) sinó perquè no parava de ploure i ens vam ficar a la cafeteria.

Però la Marién tenia el pressentiment que sortiria el sol i gràcies a la paciència, a les 14h va parar de ploure i vam poder veure amb tranquil·litat tota la part nord. I el més important: vam veure uns “desprendiments” impressionants en vivo y en directo, mentre una cowboy grossota ens explicava la història del Perito.

A les 16h vam dirigir-nos a agafar un barco que fa un tour per la vessant sud. Però evidentment l'últim sortia a les 15.30h. I aquí vam corroborar la flor al cul que us dèiem abans... Hi havia un barco parat i li vam preguntar a l'home amb cara de pena si ja s'havien acabat els tours. Va dir que sí però que ell havia d'anar a recollir un grup que acabava de fer un trekking al peu del glaciar, que si volíem pugéssim... gratis!!!!! I au, tour per la vessant sud del Perito amb whisky (amb gel del Perito) i alfajor inclòs. Sense paraules.

La impressió que ens ha deixat el Perito... dos dies després encara no ens hem recuperat. La immensitat, els colors que canvien a mesura que la llum canvia, el so, els desprendiments... pots passar-te hores mirant-losense cansar-te.

Vam passar molta fred, ens vam mullar, ens vam cansar però evidentment ens va valer molt la pena. Sens dubte, una de les coses que més ens ha impressionat d'aquest viatge (que ja porta 3 setmanes!!! Llàstima que seguim sense poder posar fotos... esperem trobar un carregador aviat!!!)

Propera parada: El Chaltén.