Bahía Blanca

Argentina és un país immens, i ens n'adonem quan podem passar més de sis hores veient aquest paisatge: ni ciutats, ni cases... només una carretera recta que es perd a l'horitzó.

Finalment vam arribar a Bahía Blanca, una ciutat gran, lletja, i amb un cel estrany, com de color marrón. Li vam fer el típic comentari de quan no tens res a dir al taxista: Ui, qué mal tiempo... Però estem a l'Argentina, aquí la gent s'enrotlla amb qualsevol tema. Ens va explicar que Bahía Blanca està envoltada de camps i que, amb la sequera, el vent aixeca la terra i per això el cel és marrón. Sí, és difícil de creure... Però avui després de caminar per la ciutat ens ho hem cregut. El vent bufa de manera insoportable i intenta (pobret) aixecar-nos a cada cantonada. Doncs després de la caminada ens hem adonat que teníem la boca plena de sorra... Com si estessis a la platja sense estar-ho... Per tant, el taxista tenia raó.

No hi ha gaire res a fer aquí, i si sumem que l'home de l'oficina de turisme era monxi i només pretenia que anéssim a visitar el centre comercial... (no sabem quina obsessió tenen pq anem a veure shoppings...)

Dormim en un hotel xungo vigilat per un home amb les dents marrones (sí, tot és marron en aquesta ciutat) i a l'habitació tenim una finestra que dóna a un racó del passadís on amunteguen butaques velles i mobles. Per sort, aquest cop tenim dutxa tot i que podem seguir rentant-nos les dents i cagant alhora, per no perdre costums argentines.

Tot i lo fost que sembli el tema, nosaltres no perdem l'alegria i seguim intentant buscar llocs macos i fotent-nos les botes amb el menjar!!!!

Demà sortim cap a Las Grutas, un lloc que ens han promès fantàstic... Vuelve la playa....