El Chaltén

El Chaltén torna a ser un poble creat pel turisme però res a veure amb El Calafate pq el tipus de turisme és molt diferent. Aquí la gent hi vé a fer trekking i nosaltres no anàvem a ser menys!

Des de El Calafate ja ens van desanimar (un noi de Saragossa entre en Rafa de Ventdelplà i Unax Ugalde amb gordet i zero “sex-appeal”) dient que portava una setmana plovent, que no es podien gaudir les excursions i que el temps seguiria així una setmana més... Però l'ex vampiro (l'home del hostel que no tenia ullals, el que aixecava els dits fent OK cada moment) ens va animar a no rendir-nos en la nostra empresa...

Vam arribar a El Chaltén i efectivament estava plovent. El noi de l'alberg també ens va dir: - va a seguir lloviendo unos tres días más (just el temps que hi estaríem nosaltres)... Però ja sabeu que no se'ns resisteix ni el temps i a l'endemà, quan vam començar la primera excursió al Lago Torres el cel s'anava obrint al nostre pas... En sèrio, en poques hores la pluja va parar i fotia un sol que estellava les pedres!

Evidentment, l'excursió va començar amb un dels nostres catifets de parres... Anàvem perdudes pel poble (té 2 carrers) i vam pregunntar a un home on era la Calle 8. Evidentment, ell no sabia on era i ens va dir que tiréssim pel carrer d'allà davant que ja trobaríem el sendero... Nosaltres el vam mirar amb cara de pollitos mojados (encara plovia) dubtosos però la Sílvia el va encarrilar decidida. Dos metres darrere més tard (com sempre) la Marién la va seguir però de seguida es va veure frenada per una força extranya:
- Sílvia, què és això?
- El què? - va respondre sense enterar-se de res.
- Tia, el quitrà del terra que se'ns està enganxant!
- Què? - mirant el cel, seguint no enterant-se de res.
- Surt d'aquí!!!!- li va dir des de la vorera, fregant-se les soles enquitranades.
- Ai!

Un quart d'hora més tard (amb les sabates pesant 1 quilo més) vam poder seguir la nostra travessia i ens va sorprendre que el quitrà s'anés desprenent sol, igual que s'havia enganxat. La resta us ho podeu imaginar: pedruscos per escalar, troncs per esquivar, basses per caure-hi a dins, rius per travessar a salts descordinats... Una odissea que no va poder culminar. A pocs metres del final, hi havia un riu que amb les pluges d'aquells dies estava desbordat i l'única manera de creuar-lo era mullant-nos fins els genolls. Ho vam deixar córrer.

Però l'Araceli Segarra que portem dins es va començar a encendre i el dia següent vam fer la ruta llarga: la laguna de los tres davant del cim més alt de la zona, el Fitz Roy. Els tehuelches (antics pobladors indígenes de la zona) creien que era un volcà pq té tota l'estona un núvol enganxat al cim que no deixa veure'l complet i es pensaven que era fum de la lava (aquest és l'apunt cultural d'avui).

Total, que després de 4 hores de camí amb pedruscos per escalar, troncs per esquivar, basses per caure-hi a dins, rius per travessar a salts descordinats... vam disposar-nos a pujar lúltima pujada. La Sílvia va fracassar a la meitat. La Marién va pujar fins a dalt com una campiona. Però aquest fet va marcar el camí de tornada... La Marién moria a cada pas i la Sílvia també....

Resultat: genolls botits, cames adolorides, peus embutllofats que avui, tres dies després encara es mantenen... Però una satisfacció d'alpinistes mai vista. El paisatge era preciós i tal i com ens va dir el noi de l'oficina de turisme així és la patagònia: rius i boscos, estepa i pedres, tot de contrastos en poc espai.

Altra vegada hi ha hagut un canvi de plans... Des de el Chaltén no hi havia busos per seguir la ruta cap al nord (estaven plens fins 4 dies després). Per tant hem hagut de deixar la Ruta 40, tirar enrera a El Calafate i des d'allà (passant un altre nit a casa l'ex-vampiro, feliç de retrobar-nos) agafar un omnibus de 30 hores fins a San Carlos de Bariloche.

Esperem recuperar-nos i seguir les notres escalades a la zona que en diuen la Suïssa Argentina...