El Chaltén

El Chaltén torna a ser un poble creat pel turisme però res a veure amb El Calafate pq el tipus de turisme és molt diferent. Aquí la gent hi vé a fer trekking i nosaltres no anàvem a ser menys!

Des de El Calafate ja ens van desanimar (un noi de Saragossa entre en Rafa de Ventdelplà i Unax Ugalde amb gordet i zero “sex-appeal”) dient que portava una setmana plovent, que no es podien gaudir les excursions i que el temps seguiria així una setmana més... Però l'ex vampiro (l'home del hostel que no tenia ullals, el que aixecava els dits fent OK cada moment) ens va animar a no rendir-nos en la nostra empresa...

Vam arribar a El Chaltén i efectivament estava plovent. El noi de l'alberg també ens va dir: - va a seguir lloviendo unos tres días más (just el temps que hi estaríem nosaltres)... Però ja sabeu que no se'ns resisteix ni el temps i a l'endemà, quan vam començar la primera excursió al Lago Torres el cel s'anava obrint al nostre pas... En sèrio, en poques hores la pluja va parar i fotia un sol que estellava les pedres!

Evidentment, l'excursió va començar amb un dels nostres catifets de parres... Anàvem perdudes pel poble (té 2 carrers) i vam pregunntar a un home on era la Calle 8. Evidentment, ell no sabia on era i ens va dir que tiréssim pel carrer d'allà davant que ja trobaríem el sendero... Nosaltres el vam mirar amb cara de pollitos mojados (encara plovia) dubtosos però la Sílvia el va encarrilar decidida. Dos metres darrere més tard (com sempre) la Marién la va seguir però de seguida es va veure frenada per una força extranya:
- Sílvia, què és això?
- El què? - va respondre sense enterar-se de res.
- Tia, el quitrà del terra que se'ns està enganxant!
- Què? - mirant el cel, seguint no enterant-se de res.
- Surt d'aquí!!!!- li va dir des de la vorera, fregant-se les soles enquitranades.
- Ai!

Un quart d'hora més tard (amb les sabates pesant 1 quilo més) vam poder seguir la nostra travessia i ens va sorprendre que el quitrà s'anés desprenent sol, igual que s'havia enganxat. La resta us ho podeu imaginar: pedruscos per escalar, troncs per esquivar, basses per caure-hi a dins, rius per travessar a salts descordinats... Una odissea que no va poder culminar. A pocs metres del final, hi havia un riu que amb les pluges d'aquells dies estava desbordat i l'única manera de creuar-lo era mullant-nos fins els genolls. Ho vam deixar córrer.

Però l'Araceli Segarra que portem dins es va començar a encendre i el dia següent vam fer la ruta llarga: la laguna de los tres davant del cim més alt de la zona, el Fitz Roy. Els tehuelches (antics pobladors indígenes de la zona) creien que era un volcà pq té tota l'estona un núvol enganxat al cim que no deixa veure'l complet i es pensaven que era fum de la lava (aquest és l'apunt cultural d'avui).

Total, que després de 4 hores de camí amb pedruscos per escalar, troncs per esquivar, basses per caure-hi a dins, rius per travessar a salts descordinats... vam disposar-nos a pujar lúltima pujada. La Sílvia va fracassar a la meitat. La Marién va pujar fins a dalt com una campiona. Però aquest fet va marcar el camí de tornada... La Marién moria a cada pas i la Sílvia també....

Resultat: genolls botits, cames adolorides, peus embutllofats que avui, tres dies després encara es mantenen... Però una satisfacció d'alpinistes mai vista. El paisatge era preciós i tal i com ens va dir el noi de l'oficina de turisme així és la patagònia: rius i boscos, estepa i pedres, tot de contrastos en poc espai.

Altra vegada hi ha hagut un canvi de plans... Des de el Chaltén no hi havia busos per seguir la ruta cap al nord (estaven plens fins 4 dies després). Per tant hem hagut de deixar la Ruta 40, tirar enrera a El Calafate i des d'allà (passant un altre nit a casa l'ex-vampiro, feliç de retrobar-nos) agafar un omnibus de 30 hores fins a San Carlos de Bariloche.

Esperem recuperar-nos i seguir les notres escalades a la zona que en diuen la Suïssa Argentina...

El Calafate - Perito Moreno

El dissabte vam arribar a El Calafate i de seguida vam veure l'ambient de festa que es respirava... I és que, hem pogut comprovar la floreta al cul que tenim: aquest finde coincidia just amb la festa del poble... I tot i existir pel turisme, té una festa molt popular on s'hi reuneix tota la joventut dels voltants.

Arribem al hostel que havíem reservat i.... no hi havia reserva! Ens vam jinyar una mica pq hi havia molta gent i ens van dir que tot estava molt ple, però just al costat del hostel n'hi havia un altre que li sobrava una llitera! I va resultar ser un home encantador que, tot i tenir el hostel una mica brutuiot, s'emocionava (aixecant els dits en senyal d'OK) cada cop que li explicàvem qualsevol cosa que havíem fet... Us podeu imaginar lo que ha donat de sí el gest!

Després ens vam trobar amb els nostres amics (els del cotxe de Puerto Madryn) i vam decidir fer el Perito Moreno amb ells en cotxe! O sigui que ens vam estalviar una altra vegada un pastón en excursions... Però l'amistat començava a ser cada cop més intensa i vam anar junts al concert d'aquella nit: “Versuit” en vivo y en directo! Llàstima del cansament, que ens va fer anar a dormir mitja hora després... A dormir amb camiseta d'estiu, pq tot i els pocs graus que feia a fora, a l'habitació del hostel s'hi estava com en un forn, on hi havia una gavatxa que parla en francès (clar) durant tota la nit....

A l'endemà a les 9 cap al Perito! A les 11 el vam visualitzar per primera vegada... La Marién nerviosa. La Sílvia plorant. I els Beibis (els nostres nous amics) enfadats per la pluja i fent-se fotos por doquier. Per poder veure l'enorme glaciar hi ha unes passarel·les que vas veient diferents alçades i diferents costats... Vam fer la bannda sud i ens vam frustrar bastant, no per les impressionants imatges i sons (el gel quan es trenca fa un soroll brutal, com un rugir d'animal que ressona per entre els picos de les muntanyes) sinó perquè no parava de ploure i ens vam ficar a la cafeteria.

Però la Marién tenia el pressentiment que sortiria el sol i gràcies a la paciència, a les 14h va parar de ploure i vam poder veure amb tranquil·litat tota la part nord. I el més important: vam veure uns “desprendiments” impressionants en vivo y en directo, mentre una cowboy grossota ens explicava la història del Perito.

A les 16h vam dirigir-nos a agafar un barco que fa un tour per la vessant sud. Però evidentment l'últim sortia a les 15.30h. I aquí vam corroborar la flor al cul que us dèiem abans... Hi havia un barco parat i li vam preguntar a l'home amb cara de pena si ja s'havien acabat els tours. Va dir que sí però que ell havia d'anar a recollir un grup que acabava de fer un trekking al peu del glaciar, que si volíem pugéssim... gratis!!!!! I au, tour per la vessant sud del Perito amb whisky (amb gel del Perito) i alfajor inclòs. Sense paraules.

La impressió que ens ha deixat el Perito... dos dies després encara no ens hem recuperat. La immensitat, els colors que canvien a mesura que la llum canvia, el so, els desprendiments... pots passar-te hores mirant-losense cansar-te.

Vam passar molta fred, ens vam mullar, ens vam cansar però evidentment ens va valer molt la pena. Sens dubte, una de les coses que més ens ha impressionat d'aquest viatge (que ja porta 3 setmanes!!! Llàstima que seguim sense poder posar fotos... esperem trobar un carregador aviat!!!)

Propera parada: El Chaltén.

Río Gallegos

Río Gallegos és una ciutat de pas, i es nota molt perquè no té res... només l'estuari del riu Gallegos. Però el motiu de no posar cap foto no és que sigui lletget sinó que ens han cardat el cable usb de baixar les fotos a l'ordinador!

Vam fer una arribada triomfal, la veritat. Després de 18 hores en un autocar, botides com sasiltxes, i amb una catipent que fotia allà dins que teníem els pèls de punta, arribem a la gran ciutat de Río Gallegos amb la intenció de comprar boletos i anar a Ushuaia. Baixem de l'autocar i el primer que veu la Marién és que dins la seva motxilla hi ha uns mitjons que no són seus! I a la Sílvia no se li acut res més que preguntar:-Tia, segur que no són teus? (Són aquelles preguntes de quan t'estàs posant nerviós i tenen respostes evidents) I la Marién que porta 4 mitjons i els té bastant controlats va mirar amb cara de: Hola? Ets monxi?

Total, l'únic que faltava era un necesser amb el carregador de la bateria de la càmera de fotos, el cable usb i l'endoll universal (ho sento amic invisible...). Llavors es van produir unes accions en paral·lel: mentre la Marién anava a reclamar la "pèrdua", la Sílvia anava a buscar el boleto impossible. L'omnibus a Ushuaia no sortia fins l'endemà a les 8 del matí, trigava 12 hores més... Ens vam ben desanimar i vam decidir canviar la ruta i anar directament a Calafate, on ens esperen els nostres amics de Puerto Madryn, amb un cotxe llogat per anar a veure el Perito Moreno!jejeje

O sigui que no hay mal que por bien no venga!

A la que aconseguim un cable nou (tot i les reclamacions vàries a l'empresa d'Omnibus no creiem que el recuperarem), seguiran les fotos!

Puerto Madryn

Després de sis hores més en un autocar i de que la Sílvia guanyés un preciós coixí de viatge en un improvisat bingo (allò que penses: que no em toqui, em fa vergonya...pues ala) Tot l'autocar l'aplaudint! Vam arribar a Puerto Madryn que havia de ser el lloc on veiessim els pingüins, les foques, les orques, etc. però tot i així la primera impressió no va ser massa bona. Un poble sense massa res, una platja amb vent i nens jugant a pilota a sobre nostra i unes excursions organitzades a la Península Valdés caríssimes i per a turistes en massa...

Havíem de fer alguna cosa, no estàvem disposades a pagar 70 euros per un dia d'excursió amb l'inserso! Finalment vam veure la llum en un asado de germanor que van organitzar al hostel la primera nit. L'asado ja us podeu imaginar com estava i aquí la hermana Sílvia, con su don de gentes, va començar una estreta relació amb una parella (ella madrilenya, ell italià i que es parlaven en anglès) que curiosament havien llogat un cotxe per anar a la Península Valdés al dia següent. Fet. “Ah, que casualidad, ¿Podemos venir con vosotros?”. I ja hi érem.

I allà va ser el primer contacte amb la fauna patagònica! Molt impressionant! Vam veure orques (es veu que feia un mes que no es veien) quan s'acosten a la costa a menjar les cries de llops marins (no vam veure cap atac eh?) Evidentment vam veure mils de llops marins (un animal amb el qual ja tenim una estreta relació), armadillos peludos (tendres i feos), pingüins que mentre dius: precioset! Què fas tu tan maco? Posen el cul en pompa i foten una cagarela que flipes, elefantes marinos, llamas, i hasta conills, vaques, cavalls i ovelles!!!

Ahir, seguint una mena d'esperit esportista que es veu que teníem ocult (i avui entem pq), vam decidir llogar unes bicis i fer un recorregut de 18 kilòmetres fins a una “loberia” (platja on es reuneixen els lobos marinos). Ens vam comprar unes gorres, vam fer entrepans, un litre d'aigua i au... Al cap de 4 kilòmetres la llengua ja ens penjava un pam, per tant, vam combinar la marxa amb bici en mano, amb alguns metres de pedaleig... això a l'anada, imagineu-vos la tornada!! Ara, al veritat és que va valer la pena, no tan pels llops marins (que ja els hem ben estudiat) sinó per una platja que hi havia una mica més enllà (3 km més) Es diu El cerro avanzado i el paissatge és brutal. Kilòmetres de platja sense ningú, sorra fosca, muntanyes rollo oeste americano, i llanura com El señor de los anillos. Impressionant.... Ara anem a la tornada. A la Sílvia li va venir un atac de cansament, d'aquells de ”Jo no puc més, no em penso moure d'aquí” Però poc a poc (caminant) vam arribar a una mena de museu de la ciència (cutre però perfecte per recuperar forces). I tornant cap al hostel, 10 hores després d'haver sortit, ens va venir a trobar l'home del Hostel que patia per nosaltres!! (Deixem uns pares a cada Hostel, sí.)

I per si no n'havíem tingut prou, a la nit festa! Ja era hora!jejeje

Avui marxem cap a Rio Gallegos, l'escala a Ushuaia, la ciutat més al sud del món!

Las Grutas

Per fi!!!! Hem arribat a un lloc que ens ha ficat la pell de gallina (sobretot per la rasquilla que feia ahir a la nit!) És un poblet a 7 o 8 hores de Bahía Blanca. Però el més important és que hem entrat a la Patagònia!!!!!

Las Grutas, tal i com el seu nom indica, és un poble conegut per... clar, les grutes. La marea puja i baixa cada dia i quan està a baix deixa al descobert unes coves a les roques, fetes per l'erosió de la sorra. És flipant perquè quan la marea està alta gairebé no hi ha sorra a la platja però quan baixa hi ha unes extensions enormes. A més, en alguns trossos el terra és també de roca i els "lugarenyos" han fet unes "piletas" (piscines) foradades a la roca. Per tant, si fa mandra arribar fins on comença el mar, et banyes a la piscina i a parar el sol!

Tot el paisatge molt bé, doncs. Anem a la nostra part, la de monxis. Ahir (primer dia que vam estar aquí) tot era una mica raro... Hi havia poca gent als restaurants quan vam anar a sopar, els espectacles no començaven a l'hora... Fins aquí tot normal, els argentins van tard, no són puntuals... Però ja a Bahía Blanca (on, per cert, l'últim dia vam descobrir que l'hotel era un picadero d'adolscents) passaven coses rares... Els autobusos sortien molt tard, arribàvem tard i no passava res... Fins i tot ens vam queixar al conductor i amb cara de sorprès va treure-li molta importància... Total, que vivíem una hora més tard! No ens vam enterar que hi havia una hora menys i hem viscut durant 3 dies pensant que era una hora més tard! I lu pitjor és que no hi hem caigut fins que ho hem sentit a la ràdio! Llavors hem lligat caps... L'autobus no va sortir amb una hora i mitja de retard, sinó amb mitja hora... La gent no sopa a les 9, els espectacles no comencen una hora abans del previst....

Demà anem a Puerto Madryn, on ens han dit que és la mateixa hora que aquí. Per si de cas ho preguntarem, no fos cas que quan arribem els pingüins ja dormin...

Bahía Blanca

Argentina és un país immens, i ens n'adonem quan podem passar més de sis hores veient aquest paisatge: ni ciutats, ni cases... només una carretera recta que es perd a l'horitzó.

Finalment vam arribar a Bahía Blanca, una ciutat gran, lletja, i amb un cel estrany, com de color marrón. Li vam fer el típic comentari de quan no tens res a dir al taxista: Ui, qué mal tiempo... Però estem a l'Argentina, aquí la gent s'enrotlla amb qualsevol tema. Ens va explicar que Bahía Blanca està envoltada de camps i que, amb la sequera, el vent aixeca la terra i per això el cel és marrón. Sí, és difícil de creure... Però avui després de caminar per la ciutat ens ho hem cregut. El vent bufa de manera insoportable i intenta (pobret) aixecar-nos a cada cantonada. Doncs després de la caminada ens hem adonat que teníem la boca plena de sorra... Com si estessis a la platja sense estar-ho... Per tant, el taxista tenia raó.

No hi ha gaire res a fer aquí, i si sumem que l'home de l'oficina de turisme era monxi i només pretenia que anéssim a visitar el centre comercial... (no sabem quina obsessió tenen pq anem a veure shoppings...)

Dormim en un hotel xungo vigilat per un home amb les dents marrones (sí, tot és marron en aquesta ciutat) i a l'habitació tenim una finestra que dóna a un racó del passadís on amunteguen butaques velles i mobles. Per sort, aquest cop tenim dutxa tot i que podem seguir rentant-nos les dents i cagant alhora, per no perdre costums argentines.

Tot i lo fost que sembli el tema, nosaltres no perdem l'alegria i seguim intentant buscar llocs macos i fotent-nos les botes amb el menjar!!!!

Demà sortim cap a Las Grutas, un lloc que ens han promès fantàstic... Vuelve la playa....

Mar del Plata

Primera sorpresa impactant del viatge! En una ciutat de veraneo massificada, plena de gent, de power rangers i spidermans, de carrers peatonals amb botigues d'ojotas (xancles) a 10 pesos (dos erups i mig) anem a fer un passeig pel port i, què ens trobem??? Una "manada" de lobos marinos!!!!! Feos, pudents, grunyons però inevitablement entranyables enmig de tal estampa!

Després de mil intents per part dels argentins de que ens fiquéssim a un shopping (centre comercial, a ells els hi encanta) a Mar del Plata ho vam fer... Però no patiu, només per anar al cine! Com que aquí tot és versió original subtitulada era una barreja d'estar als verdi i al Maremagnum alhora! Vam anar a veure Revolutionary road (aquí Solo un sueño, hola?) i vam sortir ben emocionades i impactades. Sobretot amb en Leo, que per fi va ser acceptat com a bon actor per la Marién, davant la cara de "jo ja ho sabia" de la Sílvia.

Què més? A sí, l'hostal! El hospedaje Split és una caseta enmig dels edificis regentada per un croata mardelplatenc, que ha tapissat totes les parets amb variopintes fotos del Papa i dels seus néts. Després que la Sílvia assegurés que érem catòliques (no hi ha altra manera de viure, segons la cara de l'home) ens va donar una habitació amb olor de naftalina i, lo millor... Un lavabo-dutxa, d'aquells que pots cagar, rentar-te les dents i dutxar-te alhora!!!! No és que fos petit, que també, és que la dutxa estava enfocada al vàter, sense plat, ni cortina, ni res... per tant, quan et dutxaves la resta d'elements el lavabo es dutxaven amb tu!

Per rematar la nostra estada a Mar del Plata vam anar al teatre. Centro cultural Osvaldo Soriano. Obra: páginas arrancades. Estreno. 10 pesos. Teatre amateur (rollo universitari pels que m'entenen). Trunyo. Al final vam assistir, però a la despedida d'un dels memeebres del grup: el más jovencito que ens va deleitar amb la seva veu, cantant-nos dos tangos. Indescriptible. Llantos por doquier (nostres inclosos). Era com estar al Diario de Patricia.

I ara cap a Bahía Blanca, 6 hores de viatge. Esperant que pari el diluvi que ha caigut aquets matí.

Villa Gesell

Després de vuit hores de viatge en omnibus, ahir vam arribar a Villa Gesell, un poblet de la costa on els carrers s'anomenen amb números i només hi ha una avinguda asfaltada. La veritat, però és que és un poble típic de platja a l'istiu, rollo Salou o Platja d'Aro, ple de bars per guiris, colors i anuncis per tot arreu... però a la manera argentina.

Vam arribar mortes de gana, ens vam carregar els trastets (us prometem fotos de motxileres, jiji) i vam enganxar el primer colectivo (bus) que passava fins el centre del poble (que és l'avinguda asfaltada). Vam anar a l'oficina de turisme on ens van recomanar un hostel (alberg). Però nosaltres, que tenim un gran esperit de contradicció, vam voltar com boges, amb la cleca de sol i carregant com mules per a veure si trobàvem una cosa que ens fes més el pes. Finalment vam acabar allà on ens va dir la de l'oficina de turisme: la “comuna hippie” La Deseada.

És un alberg que el porta una família entranyable que a la que t'enganxen es desfoguen i carden unes pallisses que quedes estès a terra. Sabem tota la seva vida, les seves creences, els seus gustos musicals (fans d'en Serrat) i ens han aconsellat sobre el nostre viatge. Fantàstic.

Avui hem anat a la platja!!! Ens hem rostit una miqueta i després d'un bon asado (que ens ha costat 10 euros a les dues) i una dutxa ja estem a punt de fer el passeig de la tarda (com abuelitas, sí, però el nostre gintonic al xiringuitu de la platja no ens el treu ningú) i anar a moure una mica l'esqueletu...

I demà cap a Mar del Plata, que està a dues horetes d'aquí i, segons es diu a la nostra comuna hippie, és parada obligatòria.