24 de marzo. Día de la memoria por la verdad y la justicia

A 33 anys de l'esclat de la dictadura argentina que va deixar més de 30.000 detinguts i desapareguts, el país es mobilitza cada 24 de març per reclamar justícia.

Heu vist quin esperit reinvindicatiu que tenim? Avui fa dos mesos que vam arribar a l'Argentina i, després de la ruta, fa 3 setmanes que estem a Buenos Aires (just les setmanes que fa que tenim el blog oblidat...) Durant aquest temps a la capital hem trobat pis (un departamento precioset al barri de Palermo), hem estat malaltes dins d'ell una setmana (cagarrines interminables), hem buscat i trobat cursos varis (des de fotografia en el cine fins a tango, passant per teatre i documental)....

Dissabte passat va ser l'aniversari de la Sílvia i per fi, les cagarrines ens van deixar sortir de casa i celebrar-ho com cal (sempre pendents de tenir un lavabo a prop)... Vam fer un sopar amb uns amics viejos que vam fer a la ruta i vam poder fer un brindis i bufar espelmes! La sorpresa del dia va ser l'arribada d'un ram de roses vermelles de l'altra banda de l'oceà dirigit a “Silvina Artigas”, i els múltiples regals i sorpreses que li tenia preparades la Marién.

I per fi va arribar el moment de solidaritzar-se amb la causa argentina. Ahir, dia 24 de març, aquí és festa. S'organitzen manifestacions per la memòria històrica i en contra del genocidi que va ser la dictadura argentina. Nosaltres ens vam plantar en plena Plaza de Mayo i vam participar a a manifestació “cual argentinas de pura cepa”. Ens va sorprendre, però, que hi hagués tanta queixa al govern actual, i no només pel que fa a memòria històrica sinó més aviat pels problemes econòmics d'ara. Vam observar el panorama i vam decidir sumar-nos al Partido Obrero (que era el que hi havia més joves i perquè no dir-ho...guapos). Vam caminar amb ells i cantar amb ells himnes que de seguida ens vam aprendre:

Abajo los tarifazos, abajo la impunidad
con los Kirschner algo pides y rebaja salarial,
No queremos al gobierno ni a la sociedad rural
porque son todos del palo, son del palo patronal.
Vení a luchar, para que exista,
una argentina que es obrera y socialista.
Vení a luchar, porque esto vale,
pa' que la crisis la paguen las patronales.

En Argentina, se escucha un grito
contra el gobierno y los Ojeros?????????
No más despidos, control obrero,
y que la crisis la paguen ellos.

Ens podeu imaginar a les dos cantant motivades enmig de banderes taronges i vermelles...
Doncs la vam cagar, evidentment. Avui, hem buscat per internet què deien de la manifestació que havíem presenciat i... no deien res. Perquè la manifestació important, la de la memòria històrica organitzada per les madres, la que nosaltres volíem anar, havia sigut 4 hores abans que arribéssim a la Plaza de Mayo... I nosaltres convençudíssimes que ens estàvem manifestant per la memòria, i resulta que no, que ens manifestàvem en contra del govern (que també està bé)!!!!

El Bolsón

La nostra última parada del viatge va ser la més hippie i relaxada. Vam anar a parar a un hostel anomenat El Pueblito, que era una mena de comuna hippie. Tanqueu els ulls i imagineu un hippie a la vostra ment... sí, aquest és en Marcel, el noi que juntament amb el guapo Julian porten el hostel. La relació amb la gent del hostel va ser una mica ambigua: des d'una llagasta que ens matava amb la mirada (això ens passa amb moltes argentines, i encara no sabem pq....precisament no som altes, primes i estirades com elles) a unes bessones pringuis que ens havíem trobat en un caixer automàtic a El Calafate, passant per una vasca que no sabem si era tonta o s'ho feia i un israelí amb cara d'assassí en sèrie... Una mica de tot...

La principal activitat que teníem planejada, i de fet, el motiu d'haver anat a El Bolsón era la fira d'artesans del dissabte... Tot un mes reprimint l'esperitat consumista per no haver de carregar més del compte, es va alliberar aquell dia... Paradetes i paradetes amb objectes preciosets a preus que ni de conya trobes a Catalunya... Ens vam comprar unes sandàlies, collarets, braçalets, el nostre primer mate (gotet amb el qual es pren el mate), vam veure cervesa artesanal, i ens vam camuflar amb els hippiperroflàuticos que feien espectacles i es revolcaven per allà.

L'endemà, que havia de ser el dia d'excursió Araceli Segarra va ploure. Però això no ens va pas aturar. Ens vam enfundar els impermeables i vinga, cap a la cabeza del indio i pel camí difícil. I tan difícil que ens vam quedar a la meitat... Hi havia dos opcions, o escalar una roca llisa o nedar pel riu... Lu primer impossible i lu segon, amb la pluja i la rasca, mandra. Comptant, a més, que estaven enfangades fins el coll de les múltiples baixades “a cul” (aquelles en què la posicio cul a terra es percep com a més segura) i relliscades en el recorregut. Per tant, vam tornar al hostel i vam passar una agradable vetllada jugant al TEG (el joc de la peli Kamchatka).

I això va ser el que va donar de si El Bolsón. Un poble entranyable, que ens ha deixat amb moltes ganes de tornar-hi i muntar la nostre vida allà com a artesanes! Falta trobar una artesania adequada a nosaltres, no depilar-nos mai més, no dutxar-nos en 2 setmanes, fen-se un parell de rastes i listo!

Ara, des de Buenos Aires, tota aquesta aventura queda lluny... El proper dia, les fotos del palacete que hem trobat!!!

San Carlos de Bariloche

La següent parada en el nostre superviatge ha estat La Región de los Lagos. El hostel estava a San Carlos de Bariloche, capital argentina de l'esquí, evidentement no a l'estiu (a la ciutat no hi havia ni Déu), i des d'allà vam anar recorrennt part de la regió.

Després d'atabalar-nos amb les trescentes excursions que es podien fer vam decidir comprar (sí, no ens va quedar més remei) una excursió organitzada a San Martín de los Andes por Siete Lagos. I va estar prou bé. Vale, era una putada tenir només deu minuts a cada parada per fer fotos, però el guiagorditoambcamisasalmón que ens portava ens va explicar tota la historia de la regió. Si a això hi sumem tres iaietes (perfil madre de la Plaza de Mayo) que s'indignaven amb tot el que els espanyols havien fet en aquelles terres, que el paisatge era molt maco i que San Martin de los Andes és un poblet encantador, la valoració final és molt bona. Bé, ara estem pensant que la furgoneta es podria dir monxitravel: a part de les tres iaietes, el guiagorditoambcamisasalmón, i nosaltres, (espanyoles que haviem invadit les terres) teníem una porteña pija que en preguntar per un treking d'alt risc a la muntanya lu únic que se li va acudir preguntar va ser: se necesitará bolsa (sac) de dormir? I només ens demanava que li féssim fotos amb poses sexis. Una parella de quinquis amb ulleres de sol i malcarats que es morrejaven a cada lago. Una mare i dos filles lletges rematades que reien com hienes desbocades, prenien apunts i només preguntaven: qué río es este? I per últim un matrimoni de bocagrans, clavats, que semblaven germans, ella embarassada i amb certs problemes de pronunciació! En companyia d'aquesta gent vam passar el nostre primer dia!

Bariloche en general és un poblet acollidor, pijet, envoltat a una banda per un llac, el Nahuel Huapi, i a l'altra per una cadena de muntanyes, on hem vist les millors postes de sol. Perquè des del nostrre Hostel teníem unes vistes privilegiades. I va ser en aquest on ens van passar les coses més divertides i surrealistes... Primer de tot, perquè vam fer el nostre primer grupillu d'amics (els de l'excursió no compten clar). Érem: dos francesos, dos argentins del nort bastant primaris però adorables, una xina que va resultar ser tailandesa i que era la més argentina de tots (a qui anomenaven Mitsubishi), dos porteños treintañeros (un igual que l'Eduard Fernández, l'altre que en Santiago Fillol, pels que el coneixen) i els del hostel... Després de valorar-ho uns minuts, creiem que no és gaire adequat publicar aquesta informació aquí, però per qui s'hagi quedat amb les ganes, la pot demanar i exclusivament li cedirem....

La resta de dies van transcorre entre: excursió diürna i sopar nocturn al hostel amb els amiguets. Lago Gutiérrez amb cascada del Duende, Bosque de Arrayanes i circuito chico amb baño al lago Nahuel Huapi inclòs van ser les estupendes excursions. Val a dir, que el nostre esperit Araceli Segarra de El Chaltén va minvar i aquests recorreguts eren més aadequats a les nostres possibilitats. I a les nits una nit pollo a la francesa, un altra bifitos a la Santafetesa i una altra pollo a la tailandesa acompanyat de amanida mediterrània i crema catalana (feta per nosaltres, fatal).

L'última nit vam sortir de festa i vam seguir gaudint de la fauna nocturna argentina...
Bariloche ha estat la parada més llarga del nostre recorregut (6 nits) i encara ens han quedat moltes coses per fer que pintaven xules. Per tant, s'hi haurà de tornar...