Visita dels Carins

Del 18 al 25 de maig vam rebre a casa nostra a dos convidats molt especials: la Marieta i en Roger; els carins.

Ja des del primer moment vam veure com seria la tònica de la setmana: l'alegria i els crits de la Maria omplien la casa, i en Roger, el nostre mosso preferit, llevant-se el primer, organitzant l'esmorzar, rentant els plats... A més, vam recórrer gran part de Buenos Aires, mostrant als convidats els nostres llocs preferits, els més turístics, i descobrint-ne de nous...

Així, vam passejar per la fira de diumenge a San Telmo, vam entrar a la Casa Rosada, vam fer dia de parcs fins la Recoleta, vam desafiar el dengue a la Chacarita, vam assistir a un campionat d'Aikido, vam fer una excursió a Tigre, vam fer un amic alemany visitant la Boca, vam veure un espectacle de Tango i acrobàcies nocturn, vam provar el mate (no va tenir gaire èxit...) vamos, que no vam parar ni un moment... Els carins marcaven el ritme (accelerat) i la Marién i la Sílvia, sempre tres metres enrere, amb la llengua fora, intentant donar algunes dades informatives als excursionistes de davant...

I evidentment, 10 dies van donar per moltes anècdotes divertides i encara més, amb la Maria... Ella, que s'enamorava i batejava a cada gos abandonat i el vigilava quan creuava els carrers perquè no l'atropellessin... i en Roger, que cada vegada que sortia de casa carregava la motxilla de menjar, no fos cas que no en trobéssim (en una ciutat que a cada quadra hi ha un quiosco on comprar el que vulguis). Amb ells també vam passar el Sant Jordi i el galan Roger, ens va regalar un ram de roses vermelles.

La despedida també va ser sonada... i amenitzada per la nostra veïna amb seriosos problemes mentals: Ylda. Alhora que la Marién i la Sílvia ploraven fent adéu amb la mà, la gran Ylda va parar el taxi on havien entrat la Maria i en Roger, va abraçar a la Maria mentre cridava: la amo! la amamos a Maria!

I així van acabar uns dies de somni... Ens va costar fer-nos a la idea que els carins ja se n'havien anat, però hi ha alguna cosa d'ells que segueix aquí (a part del fuet....jiji). És la seva alegria i el record d'uns dies fantàstics junts...

Gràcies per tot carins!

Montevideo

Tot i que ja fa uns dies que vam visitar la capital d'Uruguay, ens disposem a actualitzar el blog i evidentment, comencem pel principi!

El 10, 11, 12 i 13 d'abril vam creuar el Río de la Plata per visitar Montevideo. Només de començar, però, ja la vam cagar. La Sílvia es va desentendre de tots els tràmits perquè el trasllat a Montevideo era el seu regal d'aniversari... La mànager Marién, doncs, es va encarregar de comprar els bitllets de barco amb Colonia Express, estan segura de que el trajecte era directe de Buenos Aires a Montevideo, NO passant per Colonia (tot i el nom de l'empresa...). Es veu que Colonia és una ciutat ben maca, parada obligatòria quan vas a Uruguay... Però nosaltres, convençudes que anàvem directe a Montevideo vam preferir aprofitar els pocs dies de "vacances" per estar a la capital.... Total, que evidentment, el vaixell parava a Colonia i a la porta d'aquest hi havia un autobus que ens portava a Montevideo... Per tant, Colonia es va quedar sense gaudir de la nostra presència... En una altra ocasió....

Tot i aquest petit error sense importància, Montevideo ens va sorprendre positivament. Podria ser una ciutat argentina, però té les seves diferències... És més tranquil·la, està encarada al rio de la Plata (no com Buenos Aires), fet que li dóna un aire més romàntic i agradable... Els uruguayos també són més tranquils i parlen amb la boca més tancada... Ah! I beuen molt més mate que els argentins.... gairebé tots van amb el mate i el termo a sota el braç pel carrer.

Quan vam arribar, vam anar a fer una volta pel passeig marítim, on es reuneixen tots els montevideanos (de totes classes socials) a pescar.... alguns amb canyes modernes i d'altres amb un fil de cuca lligat a un desodorant... Llavors van cumplir el somni constant de la Marién d'haver d'arribar al final del "rompeolas", tot ple a banda i banda de pescadors... A mesura que avançàvem el nostre camí, esquivant canyes, termos, carmanyoles, mates, peixos morts...els pescadors, que ens miraven com si no haguessin vist dos monxis en la seva vida, anaven prenent un aire més sinistre. La Sílvia anava a davant. La Marién darrere. No es deien res, només avançaven entre obstacles i mirades inquietants. De sobte, la Sílvia es va girar amb cara de circumstàncies i va dir: - Vols dir que cal arribar al final? - No.- va respondre ràpid la Marién. Van girar cua i van reprendre la tornada accelerant d'aquella manera dissimulada però que els peus et toquen al cul. - Sobretot vigila de no trepitjar cap canya, que aquí ens piquen- va dir la Sílvia. Instants després, la mateixa Sílvia empessegava amb una canya. Mirada furtiva del seu propietari. - Lo siento, lo siento.... Accelerament de la Marién, estirant la Sílvia, mentre es recuperava del traspiés i final de l'experiència al Bronx de Montevideo.

La resta del cap de setmana va transcorre més tranquil, entre passejades pel passeig marítim, visites a museus del carnaval guiades per motivats calvos, freakades cinematogràfiques d'un festival que vam trobar per casualitat, postes de sol impressionants, mercadillos d'antiguitats inacabables... Bé, tranquil fins un punt perquè al hostel no es podia dormir (la nostra habitació estava a pocs metres del bar i creiem que els treballadors desconeixen que la gent que està allà vol dormir). Això va fer que ens animéssim a viure la nit Montevideenca... i bé, molt bé...

Vam abandonar Montevideo amb una bona sensació, deixant una ciutat on a cada carrer hi ha alguna cosa dedicada a José Artigas (alliberador d'Uruguay), fet que va provocar les mil fotos de la Sílvia amb estàtues eqüestres del seu pare (no n'hi ha cap que es vegi bé).

El millor estava per venir.... El barco de tornada. Feia molt vent i la nostra barqueta de joguina, es movia a banda i banda, fins el punt que es veia l'aigua pujant per les finestres. La gent cridava, vomitava com desgraciats. La Marién es va agafar a la Sílvia amb cara de: vamos a morir. La Sílvia feia cops de cap a conseqüència de les pastilles contra el mareig i després de 1 hora i 10 minuts eterns vam arribar a casa: a Buenos Aires.